Skip to content

Antonio Boneu

ANTONIO BONEU, THE MAN WHO KNEW TOO MUCH

Participants:

Gemma Solana, dissenyadora i coautora del llibre Uncredited, diseño gráfico y títulos de crédito.
Montse Majench, periodista i membre d’honor de Dones Visuals.
Àngels Bronsoms, periodista musical de ràdio i televisió.

Agraïments: A la realitzadora de televisió, Lulu Martorell per la seva aportació de material visual i a l’escola ERAM de Girona i als seus alumnes Albert Sala, Ernest Forts, Miquel Casals i Joaquim Albert per la cessió i realització de l’entrevista a Antonio Boneu i Gemma Solana sobre l’edició del seu llibre Uncredited, diseño gráfico y títulos de crédito.


Antonio Boneu

Lleida 1960-2021

Fou director, guionista i realitzador de cinema, de televisió i de publicitat. Llicenciat en cinematografia a La Sorbona (França) i doctorat en narrativa fílmica al Vassar College (EUA), va col·laborar en les pel·lícules guanyadores del César Foutaises i Delicatessen, de Jean-Pierre Jeunet. També va treballar en la nominada a sis Oscars Empire of the Sun, de Steven Spielberg. A més, va col·laborar amb directors com Luc Besson, Maurice Pialat, Didier Kaminka, Pedro Almodóvar i Mariano Barroso, entre d’altres. Antonio Boneu va guanyar al Festival de Montreux la Rose d’Argent al millor documental per Les sons de l’Afrique.

En publicitat, va treballar en l’apartat creatiu de més de vint espots, i, a la televisió, va participar en més de 300 projectes, amb els quals ha abraçat gairebé tot l’espectre de la programació (a France 2, BBC, ZDF, TVE, Canal +, Cuatro, La Sexta, Atresmedia, Telecinco…). També va desenvolupar tasques docents en col·legis, universitats públiques i privades, escoles de cinema i de disseny gràfic.

Antonio Boneu és autor, juntament amb Gemma Solana, del llibre Uncredited. Diseño gráfico y títulos de crédito, un treball únic que mostra la història del cine des de la perspectiva de les seqüències de títols i dels seus creadors.


La grand class

Vam tenir molta sort de començar la nostra vida d’autors als vuitanta a la tele espanyola, que llavors era tan debutant com nosaltres. Ens van buscar per inventar Glasnost, un espai col·lectiu on tot hi cabra si tenies la valentia poètica per fer-ho, i vam poder comprovar que amb amics es treballa molt i millor. Rèiem sempre, preparant, rodant, editant o viatjant, perquè érem molt fiesterus, però no vacil·làvem i ens preníem religiosa- ment el mandat d’oferir aires nous, risc i alegria setmanal a un públic que volia descobrir més i més.

El Toni, el nostre eficaç Belushi personal, mestre i amic, va trobar fórmules enginyoses per fondre el seu immens saber, talent i gust cinematogràfics amb les idees dels altres. La seva generositat no tenia límits. Com la seva memòria, les seves raons, la seva imaginació o la seva finesa per treure suc de l’arxiu de TVE i fer-ne nèctar audiovisual. A més de bastir la reconeguda obra de Pepe Sales, va regalar-nos la seva trilogia Negroni, l’obra més Boneu de totes, un joc grand class hommage als gèneres del cinema que ja feia temps que tenia al seu caparró. Llàstima que no el rematés posant-hi una veu en off amb la seva inoblidable i peculiar veu ronca!

Pels pèls, encara vaig tenir la sort de poder fer Bravos amb ell de la manera més creativa i personal. Lamentable- ment, després ja no ens van deixar més ser com érem, van trencar la màgia i vam haver de marxar de la tele perquè era clar que ja no hi teníem cabuda.

Van ser deu anys irrepetibles, i sense el Toni res no hauria estat tan bonic.

Lulu Martorell


Antonio Boneu, als crèdits

Vam riure molt, per sort. El programa 3 x 4 ens va portar a fer reportatges per Espanya sobre qüestions relativa- ment transcendents, com les navalles d’Albacete o la història de la ceràmica de Sargadelos. La seva aparició als estudis de TVE a Sant Cugat del Vallès, a mitjans dels vuitanta, va ser com si hagués caigut un llamp del cel. Venia del planeta cine, havent-se cruspit moltes pel·lícules de tots els gèneres, satisfet. Ho duia a les venes. Amb una memòria prodigiosa, sobretot pels detalls, podia citar molts diàlegs paraula per paraula, contar-te la vida del figurant baixet d’una pel·lícula neorealista o dir-te com anaves vestida el dia del rodatge al MiniHollywood al desert de Tabernas, mentre es rotllava una cigarreta farcida, caminant, sense aturar-se.

Després es reia de tot, d’ell mateix, del mort i del qui el vetlla. Buscant la tercera dimensió i els dobles sentits. Rialleta sorneguera. Molt romàntic i tendre; el qui pagava l’última ronda, que no era mai l’última; el qui s’esforçava per ser el dur de la pel·lícula.

El distingeixen unes orelles com a pàmpols, antenes que ho capten tot: s’ho rumia, hihihi i llança una rèplica enginyosa amanida amb humor lleidatà. I allò es podia convertir en un pla o en la seqüència d’una pel·lícula que s’anava gestant. Amb el perfil d’Orson Welles, emulava el seu talent; tant de bo l’hagués pogut portar a cap. Fos a negre.

Montse Majench

Back To Top